Els quadres i els gats del joc
Quadre 6 – escriptora – BIANCA
La Bianca és l’autèntica protagonista, la culpable de tota la família dels gats músics…és la besàvia dels quatre germans. És una snob amb totes les lletres: elegant, senyora i amb un posat que sembla sortir d’una passarel·la de Milà. Al quadre 6 camina amb aires de reina i té l’hàbit diví de desfilar justament per sobre la feina de l’escriptora, com dient: “Aquí la protagonista sóc jo, maca.”
Xafardera de mena, sempre ha de saber-ho tot. Però amb l’escriptora comparteix un vincle intens, d’aquells que duren més que qualsevol fotografia..
Un dia es viu un drama: l’artista veu com un cotxe atropella un gat idèntic a la Bianca. Amb el cor encongit, el pobre la recull, l’enterra al costat de l’arbre de casa i es prepara per donar la notícia més trista de la història. Però en entrar… tatxán! La Bianca el rep, tan fresca, com si res. No era ella! Era una doble felina que passejava pel barri. Quin descans, quin miracle, quin embolic!
La veritat, però, és que la gran Bianca no va ser víctima de cap tràgic accident. Ella, com la diva que és, va esperar el seu moment i es va acomiadar del món a la seva manera: morint de vella, digna i senyora.
Quadre 8 – bessons – RENATO
El Renato va començar la vida amb mal peu: rebutjat per la mare i caigut de la teulada el primer dia. Hauria acabat com una anècdota trista… si no fos per l’artista. Ell el va recollir, l’alimentà amb biberó i el cuidà fins a convertir-lo en un autèntic supervivent. Es pot dir que no només el va salvar, sinó que li va donar una segona oportunitat de ser qui és.
I el Renato no la va desaprofitar. Amb el baix a les mans i la seva veu, es va guanyar el respecte de tothom fins a convertir-se en líder de la banda, al costat del seu germà Fiodor.
En el quadre 8 entre els bessons humans en canvi, es deixa veure en una altra faceta: ells l’admiren i ell s’hi deixa portar, buscant les seves espatlles i encaixant en aquella mirada còmplice que només es té amb qui saps que t’ha triat de debò. Segurament s’hi sent còmode pel record d’un germà seu idèntic a ell, que va morir en néixer.
Quadre 3 – Angel – FIODOR
És un guitarrista de primera, capaç de clavar uns solos que farien tremolar fins i tot al mateix Hendrix (si fos gat, clar). A més, és cantant i comparteix escenari amb el seu inseparable germà Renato —un duet que faria pujar els decibels de qualsevol teulada!
El seu nom ve d’un homenatge literari: res menys que Dostoievski. Però no us penseu que en Fiódor és un gat tràgic i existencialista… ell és de la mateixa gatinada que en Renato, però amb un punt més trapella: no cau mai de la teulada (com si tingués superpoders) i, a diferència del seu germà, va trobar la manera de llepar la lleteta de la mare.
És un gat amb personalitat: apareix quan li convé —quan vol moixaines o menjar— i després passa de tot i dorm hores i hores en algun racó secret.
Ara bé, quan sona el triangle (l’instrument favorit de l’àngel) com es veu al quadre 3, en Fiódor no hi està gens d’acord. Ell, fart de tant “cling, cling, cling”, fuig disparat buscant la pau i el silenci del seu propi univers felí.
Quadre 7 – paleta – ÀGATA
L’Àgata és l’única fèmina dels quatre germans, i ha sabut fer-se lloc a cops de baqueta. Virtuosa i enèrgica, sap fer sonar la bateria perquè tothom balli al seu ritme. Amb el seu germà Renato forma un tàndem imparable: ell marca el baix i ella respon amb precisió quirúrgica.
El seu pelatge gris-ciment la fa invisible en segons quins escenaris, com quan es barreja amb les obres. Al quadre 7 es veu el paleta que hi treballa que ja la coneix: cada matí li deixa un tros d’entrepà pensant que és una aparició misteriosa entre sacs i runa. Ella, òbviament, s’ho cobra com una diva del rock: agafa el mos, li dona una ullada de superioritat i desapareix. El pobre paleta encara jura que té un “gat fantasma” a la feina.
Quan l’Àgata agafa les baquetes, ningú la pot ignorar… llevat del paleta, que encara no sap si és real o només una mania de la pols del ciment.
Quadre 4 – nedadora – BORIS
També diu que toca a la banda… però la veritat és que hi és per quota familiar: no el podien deixar fora. Quan cal, fa algun cor i rasca la guitarra amb quatre acords que no passen a la història, però fan que sembli que hi posa l’ànima.
El seu ídol absolut és en Fiódor: l’admira, el copia i gairebé el persegueix com un fanboy felí. És el seu model a seguir, tot i que la distància artística entre ells és més gran que la piscina del jardí.
Amb els humans té una relació… diguem-ne “plana”: ni freda ni calenta, més aviat indiferent. Per això, quan al quadre 4 passa per la piscina i es troba amb la nedadora, es miren de reüll amb la mateixa passió que dues pedres. Una indiferència mútua tan profunda que ja és gairebé artística.
Quadre 10 – bomber – LOLA
La Lola no té res a veure amb la Banda dels quatre germans. És una gata amb horaris propis i cap mena de pressa.Dorm tranquil·la al galliner, fent veure que descansa mentre en realitat controla amb mà de ferro tots els ratolins del territori. Una guardiana discreta, però eficient.
Al Quadre 10, la trobem en una de les seves aventures habituals: s’ha enfilat fins a una terrassa, observant el món des de dalt amb aquell posat orgullós i tranquil que només els gats saben tenir.Una veïna, esverada, truca als bombers pensant que ha quedat atrapada. Arriba el bomber, com es veu al quadre 10, disposat a fer l’heroïcitat… però la Lola ja ha decidit que el veritable intrús és ell. Gira cua i marxa a fer la seva, deixant-lo amb l’escala a la mà i cara de gos mullat.
Perquè la Lola no té amos ni límits. És la reina del galliner, de la terrassa i de qualsevol lloc on decideixi estirar-se. Una felina lliure i orgullosa que sempre farà… el que li plagui.
Quadre 2 – banquer – BOWIE
El seu nom no és casualitat: té un ull de cada color, com el mític David Bowie. Però atenció, perquè aquest felí no canta glam rock, ell desfila amb una elegància lenta, solemne i amb una parsimònia que faria desesperar fins i tot un rellotge de sorra.
És un senyor gat, orgullós i amb un posat que diu: “Compte amb mi, que jo sé més del que sembla.” Desafia com un banquer davant d’un client insolvent i, quan veu el trampós, el fulmina amb una mirada desconfiada… però sense perdre ni un gram de classe.
En el Quadre 2, el trobem en una combinació explosiva: fent pinya amb dos estafadors, el banquer i el trampós. Són com un trio peculiar, units pel misteri i per aquesta complicitat de “jo sé el que tu saps, i millor no ho expliquem massa”. Entre tots tres, es fan suport, com una banda secreta que planeja alguna entremaliadura felina.
Quadre 5 – astronauta – TONA
La Tona no és qualsevol gata: és la gata de la mare de l’artista. I, atenció, perquè en el Quadre 5 la trobem en plena experiència… còsmica! Està levitant per l’espai, com si fos astronauta de la NASA, amb bigotis.
Qui l’acompanya en aquesta aventura estel·lar és un bon amic de la mare: un empresari amb butxaca generosa i la capacitat de fer realitat els somnis. Però compte, que mai va sol: la Tona és la seva companya, la seva còmplice estel·lar i, sobretot, la seva musa de quatre potes.
Allà dalt, entre planetes i constel·lacions, la Tona es deixa portar amb parsimònia, com si hagués nascut per viure flotant. Una escena que barreja luxe, somni i una mica de ciència-ficció felina.
Quadre 1 – Robin Tell – KELLY
La Kelly té un cor tendre amb una mirada compassiva cap els mes febles. En el Quadre 1 observa amb compassió el pobre jove que sosté la poma al cap, mentre en Robin Tell s’entesta a practicar la seva punteria.
En Robin Tell, ja ho sabem, és un bon home dels boscos, noble i amb grans principis: roba als rics per repartir-ho als pobres. Tot molt èpic i honorable… si no fos per un detall: la seva debilitat per la ratafia. I, com sap tothom, ratafia i punteria no són la millor combinació.
Per això, en el quadre, les fletxes volen més com mosquits borratxos que com projectils precisos. Però —i aquí la Kelly respira alleujada— el noi continua amb el cap sencer i la poma encara al seu lloc. Ufff, quin descans!
Mentrestant, la Kelly mira tota l’escena amb aquella barreja de tendresa i paciència infinita que només tenen els gats quan els humans (o herois del bosc) fan tonteries.
Quadre 9 – pitonisa – SENSE NOM
En el Quadre 9, la cosa agafa un aire màgic i misteriós. La pitonissa —gran amiga d’en Renato i experta en rituals que farien tremolar qualsevol bola de vidre— està invocant un esperit molt especial: el gat idèntic a en Renato que, pobret, va morir poc després de néixer.
Com que la vida li va ser massa curta, no hi va haver temps de posar-li nom. Així que ha quedat com “el Sense Nom”, una mena de llegenda silenciosa dins la gatinada.
Amb la invocació, la pitonissa no només fa aparèixer la seva presència, sinó que també li dona aquest aire solemne i enigmàtic, com si el Sense Nom fos un fantasma elegant que ronda pels racons només quan el criden. No és un espectre tràgic ni terrorífic; més aviat és com un reflex tendre d’allò que podia haver estat.
La seva aparició, encara que efímera, omple el quadre d’una aura especial, com si el Sense Nom recordés a tothom que fins i tot els gats més fugaços deixen empremta… encara que no arribin a tenir un nom propi
Quadre 11 – banda – LA BANDA
El Quadre 11 és l’explosió final, l’escena més gamberra i festiva: els quatre germans gats, els reis del rock felí, donant-ho tot a l’escenari del seu local.
En aquest moment, els veïns escolten com ressona un himne immortal: El ritmo del garaje, de Loquillo. Els gats el miolen a ple pulmó, desafinant amb orgull i transformant la nit en un autèntic concert felí.
Les seves veus s’enlairen:
“Cualquier noche los gatos de tu callejón
le aullarán a gritos esta canción:
¡Porque yo tengo una banda de Rock’n’Roll!”
I així, amb l’eco de la cançó travessant les teulades, la Banda Felina deixa clar que el rock no és qüestió de tècnica, sinó d’actitud. I d’això, aquests quatre germans en van sobrats.
Tots junts formen una crònica felina que barreja música, màgia, humor i una mica de bogeria. Una mena de mural on cada gat aporta la seva veu —alguns afinats, altres no tant—, però tots amb carisma únic.
Quan la nit cau i les teulades s’il·luminen amb lluna plena, la llegenda diu que encara es pot sentir el seu concert: un crit col·lectiu de bigotis rebels que declaren al món que el rock’n’roll també és cosa de gats.
